Alta Ribagorça. Comaloforno

Els inicis de curs son complexes. Malgrat que a l'agost vam fer una marató de cims pirinencs, no hem pogut seguir el mateix ritme al blog. Passades ja unes setmanes, amb tot una mica al seu lloc altre vegada ja podem relatar les darreres dues ascensions de l'estiu, les més altes també.

I és que avui complim una gran fira per aquest projecte: l'ascens del primer tresmil! Que no és altre que el Comaloforno, el sostre de la comarca de l'Alta Ribagorça amb 3029 msnm, situat a l'extrem més occidental del Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici.

A més a més, sigui probablement l'ascensió més dura realitzada a data d'avui, i és que ja es diu que els tresmil no els regala ningú. Ascensió curta, pujant i baixant per el mateix camí, però amb un gran desnivell a superar i un terreny molt incòmode per avançar. Això si, gaudint com uns camells... La grandesa del Pirineu en tota la seva esplendor!

Powered by Wikiloc

La ruta s'inicia des de la Presa de Cavallers, el darrer punt on es pot arribar en cotxe de la Vall de Boí. Aparquem el cotxe al darrer aparcament, tot just a la base de la presa de la central hidroelèctrica. Ens trobem dins d'un Parc Nacional, per tant haurem de ser més respectuosos que mai amb el nostre entorn.

Iniciem l'ascensió seguint les escales i el camí en pujada que ens porten a la part superior de la presa, la qual hem de creuar. Davant nostre veiem per la vessant per on ens hem d'enfilar. Sembla impossible, però hi ha certes escletxes que ens ho permetran: els anomenats Passos de l'Ósso.

En arribar al final, agafem el camí que ressegueix l'Estany. Cal estar atents, perquè pocs metres després, entre la vegetació, parteix un camí a mà esquerra amunt. Està poc senyalitzat, però és l'única vida de pujada. En el moment de l'excursió no vam trobar cap fita.

Entre aquests blocs de roca i l'arbre surt un corriol fressat cap amunt

Comencem a ascendir ben drets i poc després trobem el primer Pas de l'Ós. Una escletxa gairebé perfecte obre un gran bloc de roca i gairebé com una escala permet superar aquest primer esglaó rocós de manera ben còmode.

Avui ens acompanya l'Andrés, que veiem superant aquest primer Pas de l'Ós, com una escala natural

Passat aquest primer Pas, seguim guanyant metres sense descans. El camí és encara per dins de bosc i avancem de manera força còmode al ritme que ens permet la pendent. Finalment arribem al segon Pas de l´Ós, que ens permetrà superar el 2n esglaó rocós. Aquest és molt curiós i una mica més tècnic, ja que es tracta d'un forat entre un altre bloc de roca. Per passar-hi cal fer un petit pas d'escalada. Es probable que haguem de passar la motxilla primer, ja que l'espai és força estret.

L'Andrés a la meitat del segon Pas de l'Ós, abans de fer el darrer esforç per sortir a dalt del bloc de roca. Ens podem ajudar amb l'esquena per pujar per el petit espai.

Un cop superat aquest 2n esglaó, deixem ja el bosc. Ens trobem a un estatge ja alpí. Se'ns obre davant nostre tot un mar de pedres i blocs rocosos de més o menys tamany que arriben a la base d'imponents parets que fan la delícia dels escaladors. No veiem encara el circ dels Besiberris i el Comaloforno.

Les fites que seguiem còmodament fins ara es tornen en petites pedres entre un mar rocós difícils d'identificar. Aquest fet ens farà alentir la marxa, ja que moltes vegades ens aturarem a comprovar el camí. També l'avenç serà ara més lent, no només perquè la pendent segueix sent molt forta, si no perquè el terreny és molt més inestable. Atenció a relliscades i torçades!

Aquest és el paisatge que predominarà a partir d'ara

El camí segueix, difós, tot seguint fites direcció al darrer Pas de l'Ós, que no es altre cosa que el coll que separa la vessant per on ascendim del circ dels Besiberris, amb un seguit de petits estanys i el barranc de la Malavesina. Proseguim l'ascens com podem, però amb el coll ben visible que intuïm.

Les parets que ens queden a la nostre esquerre en el sentit de la marxa cap al Pas de l'Ós son captivadores

Finalment arribem al coll. Hem fet 600 metres de desnivell amb Km, gairebé res! Davant nostre se'ns obren les vistes a diversos cims del Parc Nacionals i a estanys com l'Estany Negre, amb el refugi Joan Ventosa i Calvell.

Una mirada enrere de per on hem pujat

l'Estany Negre i una infinitat de cims que superen els 2600 metres

En aquest punt el camí perd una mica de desnivell. Seguim una direcció similar a la marxa que seguiem intentant resseguir les fites. Després d'uns 600 metres. Se'ns obre davant nostre el circs dels Besiberris: el Besiberri Nord just davant, i resseguin una llarga i escarpada aresta arribem al Besiberri Sud i al nostre objectiu del dia: el Comaloforno. Un bon indicador també del punt on ens trobem és un petit estany que desenvocarà al Barranc de les Malvesines, que baixa del cim del Besiberri Nord.

A la dreta del tot el cim del Besiberri Sud, a la seva esquerra el coll que el separa del Comaloforno, pic que, des d'aquesta distància, sembla pla en el seu cim. Encara ens queden 350m de desnivell ben drets

L'Andrés observant el fantàstic paisatge del Pirineu. El terreny és un mar de blocs de pedres força perdedor i incòmode per avançar

En aquest punt, i com s'observa en la fotografia, el camí torna a pujar ben dret. Fem un gir cap a l'esquerra, sempre en la direcció dels grans cims. Ara ja tenim la referència visual més enllà de les escasses i perdedores fites. Després d'uns 60 metres de desnivell, arribem a un replà on es troba l'estany gelat del Comaloforno. El cim es veu ja més proper.

l'Estant Gelat del Comalorno i el Pic que en sobresurt. Haurem de superar aquestes tarteres

El camí voreja l'estany i s'enfila per una tartera. Veiem diferents congestes de glaç, però el camí les evita. La pendent s'enfila força i algun tram és més relliscós ja que la pedra sovint és petita i força degradada, malgrat això no hi ha cap pas tècnic ni exposat.

Mirem enrere a mitja pujada. EN primer pla l'Estany Gelat del Comaloforno i un petit estanyet just a sobre. Darrere seu l'Estany Negre i grans cims del Parc d'Aigüestortes, que van quedant per sota nostre. A mà dreta sobresurt la Punta Alta de Comalesbienes, un altre 3000.

l'Andrés avançant poc a poc per aquest costerut i incòmode mar de roques. A dalt a la dreta de la foto es veu el coll que hem de conquerir

I és en aquest punt, on ens adonem que probablement no anem per el camí més senzill. Malgrat que estem seguint algunes fites, passem per trams molt descomposts que, com comprovarem a la baixada, podriem haver evitat. Abans d'arribar a el coll hem de fer algun tram força relliscós, un d'ells amb certa exposició. En aquest cas, aprofitem que l'Andrés porta una corda, arnés i uns friends per assegurar-me. No tinc un gran vertigen, però la corda em dona total seguretat.

Finalment arribem al collet. Si fessim l'aresta a la nostra ma dreta podriem coronar el Besiberri Sud. Aquesta aresta té certa complicació i exposició. A nosaltres ens queda un darrer esforç per l'aresta cap al Comaloforno.

Mirem avall per on venim. El desnivell és molt marcat!

L'aresta dels Besiberris. En primer pla el Besiberri Sud amb la congesta de neu. Al final de l'aresta: el Besiberri Nord

Cal avisar que aquest darrer tram d'aresta fins al cim del Comalorfono te un parell de trams amb certa complicació, que es podrien catalogar de grau II. Se li suma una exposició, per tant, altra vegada, la corda serà un bon aliat per a persones aprensives.

Una vegada superats aquest trams arribem al nostre objectiu, el cim del Comaloforno, sostre de l'Alta Ribagorça i primer 3000 d'aquest projecte. Estem a un dels llocs més alts del Pirineu. Les vistes son brutals: per un cantó els grans cims del Parc d'Aigüestortes. Per l'altra, el cim de l'Aneto, que no està gaire lluny. Fem unes fotos però no ens entretenim gaire que veiem uns núvols créixer i hi ha previsió de tempesta a primera hora de la tarda.

Ben clar, el cim més alt a la dreta: l'Aneto, el colós dels Pirineus

Iniciem la baixada desfent els trams de grimpada amb precaució fins al collet. Un cop al coll baixem per la llarga i pesada tartera. Ara seguim unes fites un pel més marcades que veritablement faciliten una mica el camí. Tot i així no ens estalvia d'assegurar-nos un darrer cop en un tram exposat. Finalment arribem vora els estanys ja. A peu d'una congesta de neu observem el fort desnivell baixat en poca estona.

Arribem a l'Estany Gelat i seguim avall direcció al Pas de l'Ósso. EL track no és exactament igual pujant que baixant ja que les fites estan força separades una de l'altra i avances per on vas veient més còmode en cada moment. Finalment arribem al pas que separa les dues vessants. Mica en mica seguim baixant i ja veiem l'Estany de Cavallers allà sota, vigilat per l'imponent Punta Alta de Comalesbienes.

Després d'un vertiginós descens, desfent els dos Passos de l´Ósso, arribem altre vegada a la presa i al cotxe. Ben cansats, però molt i molt satisfets d'haver conquerit aquest tresmil, amb un traçat molt exigent a nivell de desnivell i amb alguns passos tècnics que han fet més divertida l'experiència.

Salut i fins la propera!