Continuem avançant amb els sostres comarcals a un altre ritme, però intentant sempre trobar forats per continuar descobrint el fantàstic territori de casa nostre a través dels punts més elevats de cada comarca. El sostre d'avui es va fer en primavera. Aquest estiu no n'he pogut fer cap, però espero poder anar ampliant la col·lecció els mesos vinents.
Avui ens desplacem fins al Moianès, per ascendir el seu sostre comarcal, el Serrat de Sant Joan, de 1069 msnm. Aquest sostre probablement serà el més discutit del Principat de Catalunya. Per començar, el Moianès és la comarca més nova del territori, per tant, no està tan explorada i documentada com a comarca única, ni els seus cims consten tant a l'imaginari comú. Però, a més, si no es para atenció, la gran majoria de la població creu que el sostre comarcal és el Grony de l'Oller (1062 msnm) o, fins i tot, el Puig Rodó (1056 msnm), situats no gaire lluny del vertader sostre.
Però els mapes, ni la topografia no enganyen. El sostre comarcal, entès com a punt més elevat de la comarca és el Serrat de Sant Joan. No és un cim en si mateix, com si ho són els altres dos, sinó que és simplement el punt més elevat d'una carena, a la zona muntanyosa entre l'Estany i Collsuspina.
La idea inicial per fer aquesta ruta era fer una senzilla i bonica circular des del Coll de Nualard i tornant per Sant Cugat dels Gavadons, una bonica ermita al terme municipal de Collsuspina. La pluja i els horaris, però, ens fan escurçar la ruta. En lloc de deixar al cotxe al coll de Nualard, seguim un tram curt per la pista que hem d'agafar, fins a entrar a zona boscosa.
Aparquem el cotxe i seguim la pista en molt lleuger ascens fins a un primer collet que trobem: el Collet de Boleders. Aquesta pista que ve del Coll de Nualard és molt tranquil·la. Cal parar atenció a seguir la pista correcta, ja que trobem algunes interseccions. El millor és portar el track o un mapa, perquè no hi ha senyals de referència.
 |
| Aparquem el cotxe quan entrem al bosc i seguim per la pista per on anàvem. Avui m'acompanya la Bruna En tot moment el camí és molt agradable. Caminem entre bosc mediterrani i camps explotats per ramaders. Un mosaic paisatgístic molt agraït pels sentits i la clau de volta perquè no es produeixin grans incendis cada estiu. L'ambient humit i plujós acompanya molt bé aquest migdia de finals de març.  Sense adonar-nos arribem al Collet d'Herbaprima. En aquest punt iniciarem una petita circular per fer el cim i retornar en aquest punt. A mà dreta, en baixada, comunica una pista que permet fer una circular més gran per la zona. La situació del dia, però, no ens permet gaudir més estona d'aquest paisatge.  La pista segueix en ascens suau envoltat de bonics paisatges i d'arbres més densos. Ens trobem únicament a 1.000 metres d'altitud, però sovint tenim la sensació d'estar a zones d'alta muntanya del Prepirineu.  Quan arribem a l'alçada d'un dipòsit d'aigua cal deixar la pista principal i entomar una pista petita i degradada que ens portarà al nostre cim. Hi ha un indicador de fusta senyalitzant el Serrat de Sant Joan. Aquest darrer tram augmenta en pendent, però és molt curt i agradable.  En 5 minuts arribem a la carena i tan sols quedar fer els darrers metres per arribar al sostre comarcal del Moianès! El cim està molt cobert per arbres i no té gaires vistes. Únicament trobem una pedra que ens indica que hem fet cim. Entre els arbres, podem apreciar la zona més muntanyosa de la comarca, en els termes municipals de Collsuspina, Moià i l'Estany, lleugerament per sobre dels 1.000 metres d'altura.   |
