Pallars Sobirà. Pica d'Estats

Finalment ha arribat, també el del Principat de Catalunya. Hem coronat ja més 20 sostres en aquest projecte que avança lent però segur i en el que fa 23 ja coronem el segon punt més que arribaren en aquesta història: la Pica d'Estats, sostre de la comarca del Pallars Sobirà i un dels vigilants del Pirineu amb els seus 3143 msnm.

Aprofitem aquest final d'estiu, que encara fa un bon temps a alta muntanya i no hi ha congestes de neu per a fer aquest colós. Aprofitant el final de les vacances passem el cap de setmana a la comarca del Pallars. La idea inicial era realitzar el pic en dues jornades, acampant a l'estany d'Estats per passar-hi la nit i fer l'ascens el 2n dia. Sa se sap, però, que a alta muntanya el temps és complicat i davant les previsions de tempesta elèctrica per la tarda/nit preferim matinar de valent i fer la ruta en un sol dia.

Powered by Wikiloc

Per tant, realitzarem l'ascens clàssic de la Pica d'Estats des de la vessant pallaresa. Un recorregut molt llarg, en quilometratge i temps, ja que hi ha molt desnivell a superar des del Refugi de Vallferrera. Ascendint i baixant per el mateix camí, seguint principalment marques vermelles i blanques de l'itinerari transfronterer (TRF).

Per arribar a l'inici de l'excursió hem d'arribar en cotxe fins al municipi d'Àreu, on acaba l'asfalt de la vall homònima. En aquest punt agafem una pista en força mal estat que ens conduirà ens uns 30'-40' a l'aparcament de la Molinassa. Aquest aparcament es troba a 1800 msnm, per tant el desnivell positiu a superar en un sol dia serà de vora 1400 metres. No està gens malament!

Al pàrquing ens acostem a un cobert amb un sostre de pissarra. Just darrere parteix un corriol amb la senyalització del TFR blanc i vermell. Seguim el sender uns metres fins enllaçar amb una pista que puja lleugerament.

Avui som colla per fer el sostre de Catalunya: l'Andrés, que també ens va acompanyar al Comaloforno, la Maria, la Queralt i la Meritxell

Després d'uns 300 metres abandonem la pista, que segueix fins al Pla de Boet, i agafem un camí a mà esquerra que creua el riu de la Noguera de la Vall Ferrera per el Pont de Boet. Una vegada creuat iniciem un corriol que ens porta en 10 minuts al refugi de Vallferrera, sempre seguint les marques del TFR.

Una vegada al refugi, el corriol comença a pujar de manera més decidida, tot fent llaçades per anar salvant el desnivell. Estem remuntant el barranc d'Areste. Passats uns 600 metres, el camí abandona el barranc fent un gir a l'esquerra i planejant, en aquest punt canviem de vessant. Trobem un senyal metàl·lica característica de color taronja que ens indica el camí cap a la Pica. Trobem també senyals més nous, seguint sempre la direcció al Port de Sotllo o la Pica.

Una vegada superat les Pales d'Areste, aquest tram pla, ja veiem davant nostre el Barranc de Sotllo, amb el torrent de Sotllo al seu bell mig. Caldrà anar remuntant aquest barranc fins a la zona dels estanys, força més amunt. Primer de tot cal arribar al fons de la vall. En aquest punt hi ha el primer tram una mica complex, cal davallar un ressalt rocós d'uns 10 metres. La roca està força polida però hi ha unes cadenes instal·lades que ajuden a descendir de manera més còmode i segura.

El torrent i el barranc de Sotllo

L'Andrés superant aquest pas rocós per arribar al fons de la vall

Una vegada al torrent, es supera per un petit pont de fusta i inicia el camí de pujada per la seva vessant esquerra en el sentit de la marxa. Aquest primer tram puja decidit per un corriol molt evident molt ben fressat i senyalitzat com a TFR. Anem superant petites cascades que es precipiten entre les roques.

Després de superar un ressalt arribem a un gran pla: el Pla de Sotllo: una torbera amb aiguamolls i terra inestable. Hi ha construïdes unes passeres de fusta per facilitar la caminada i preservar aquest ecosistema alpí tant important per la flora i fauna pirinenca.

Finalment, després de superar algun tram rocós amb l'ajut de les mans, però sense cap dificultat tècnica ni exposada, arribem al primer dels dos llacs: l'estany de Sotllo. Ja veiem clarament la Pica d'Estats, amb els seus dos pics germans: el Verdaguer i la Punta Gabarró, tots per sobre els 3000 metres, dominant l'entorn.

L'estany de Sotllo en primer pla, i els tres 3000, amb el característic color rosat de la pissarra i esquist, dominant l'horitzó

El camí perd una mica d'alçada fins a l'estany, que resseguim per la seva esquerra. Una vegada a l'altre cantó, el camí es torna a enfilar fins a un petit refugi cobert, que pot ser de gran utilitat en cas de mal temps. És un cabana ben petit, que permet refugiar-nos una estona, però no pas pernoctar-hi.

Vista de l'estany de Sotllo just a sobre per sobre de la cabana de Sotllo

Passat el primer estany el camí segueix enfilant-se superant diversos ressalts rocosos. En aquest punt el camí pren diverses opcions ben fressades, per a superar d'una manera o altre aquests petits passos. Tots estan en bon estat, senyalitzats, i no tenen cap complicació. Així que senzillament busquem el pas més còmode per nosaltres i gaudim de l'espectacle paisatgístic.

En menys d'un quilòmetre de camí superem el darrer ressalt rocós que ens mostra just davant nostre l'espectacular estany d'Estats, amb el Pic que en dóna nom just darrere seu. És en aquest punt que ens adonem de la grandiositat de l'entorn on es trobem: una de les zones més altes del massís dels Pirineus.

Tocarà superar l'estany per la vessant esquerra en el sentit de la marxa. A l'altre extrem veiem perfectament la Coma d'Estats, la tartera que caldrà pujar per arribar al coll de Sotllo, que separa  políticament Catalunya de França. Tot superant l'estany deixem a la dreta un petit turonet amb un gran parallamps al seu cim. Aquesta instal·lació és vital per protegir a les excursionistes que passen nit a l'estany de possibles tempestes elèctriques.

L'estany d'Estats en primer Pla. Comandant l'escena, la Pica d'Estats amb els seus tons rojos de pissarra amb els seus dos guardians a esquerra i dreta: el Verdaguer i la Punta Gabarró. Intuïm el Coll de Sotllo: el nostre proper pas

Una vegada superat l'estany el camí és ben clar. Amunt altra vegada i sense descans. Deixem el terreny còmode per passar a una tartera pedregosa. Malgrat la dificultat, el pas de les persones ha anat fressant un caminet que van fent ziga-zagues i ens facilita l'avenç. La pendent és pronunciada i el desnivell a superar és important. Malgrat això, no hi ha cap pas complicat ni perill per les persones amb vertigen.

A mitja tartera fem un descans i ens girem d'esquena. Sense paraules!

Després de tres quarts d'ascensió hi ha un petit replà a la tartera: hem superat ja la part més dura! EL coll de Sotllo ja treu el cap. Descansem una mica i ens re-agrupem per fer juntament el darrer esforç d'aquest tram, ja de manera més còmode. Al coll se'ns obren les vistes de l'altra vessant i ens tapem, ja que fa força aire!

Vistes de l'altra vessant, amb l'estanc de la Cometa d'Estats ben visible

En aquest punt podriem iniciar una grimpada fins al pic de la Pica tot resseguint la carena. Tot i exisitir aquesta opció no és gaire recomanable, ja que més enllà de tenir passos exposats i de certa dificultat, la roca està molt gastada i la pissarra es despren amb facilitat. També tindríem l'opció d'agafar un corriol ben fressat cap al cim del Sotllo, de 3075m que assoliríem en uns 50'.

Nosaltres tenim clar el nostre objectiu. Però per resseguir el camí cal perdre alçada per la Cometa d'Estats per atacar el cim per darrere. Així que ens toca desfer tartera per un camí ben fressat i còmode d'avançar, sense grans desnivells. En aquest punt cal estar atents, ja que poc després del coll, havent perdut uns 80m de desnivell, el camí deixa la cometa i cal superar, a ma dreta, un ressalt rocós amb una petita grimpada sense complicacions ni exposició.

Superem el ressalt rocós per una xemeneia amb una fàcil grimpada

En aquest punt el camí torna a fer ujada fins el cim. Davant nostra una congesta de neu, que enguany no és gaire gran. El camí la supera per sota, tot i que també existeix l'opció de superar-la per sobre, enganxats a les parets del Verdaguer. Quan la superem el camí se'ns obre cap a un nou coll on arribarem amb ascensió mitja per un camí ben marcat i senzill: el Coll de Riufred.

Ens toca pujar fins al coll de Riufred

Pujant cap al coll, a ma dreta, ja veiem el cim de la Pica

Una vegada al coll ja estem roçant els 3000 metres d'alçada. En aquest punt se'ns presenten ja unes vistes espectaculars de tot el Pirineu. Estem a una cruïlla de camins, a ma esquerra, en sentit d'on veníem, podem ascendir al Montcalm, un altre tresmil; nosaltres però anem a mà dreta per resseguir la carena que ens portarà a la collada que separa la Pica del Verdaguer. El camí és senzill sense grans desnivells.

Vistes de l'altre vessant del coll de Riufred, territori francès polític

El camí fins al coll final s'aprecia molt be. El cim de la Pica, més arrodonit, a vessar de gent. A la seva dreta, el Verdaguer, pocs metres inferior.

Fent camí i després d'un ziga-zaga final arribem al collet que separa els dos tresmil. En aquest punt, i abans de coronar el nostre objectiu del dia, val la pena fer cim del Verdaguer, on hi arribem amb 2' des del collet. Des d'aquest punt tenim grans vistes dels estanys i del cim de la Pica.

Vistes des del collet mirant d'on venim

La Pica des del cim del Verdaguer

Pic del Verdaguer, els estanys i el barranc de Sotllo

Únicament resta tornar al collet i accedir, en menys de 10 minuts al cim de la Pica. Per arribar-hi trobem diversos camins i marques. De tant en tant caldrà ajudar-nos de les manes en algun pas, però no té cap dificultat tècnica ni exposició. Buscant el pas més còmode i gairebé sense adonar-nos-en arribarem a la gran creu metàl·lica que corona el sostre de Catalunya i un dels sostres del Pirineu: la Pica d'Estats!

A més a més, arribem en un moment que no hi ha gairebé ningú, així que tenim estona per a poder-nos fotografiar amb la creu i gaudir d'unes espectaculars vistes de 360º del Pirineu.

L'equip al complert al cim!

No ens fa mal dia, però estan creixent nuvolades amenaçadores i segueix la previsió de tempesta en unes hores així que enfilem la baixada que no volem que ens enganxi molt exposats. Per fer la baixada no te cap misteri: desfer camí. Això si, en aquest cas no passarem per el coll de Riufred una altra vegada, si no que agafarem un camí que baixa una mica més directe cap a la congesta de neu de la paret del Verdaguer. Veiem ara des d'una altra perspectiva la pujada que hem fet abans fins a Riufred i el camí de pujada al Montcalm.

El coll de Riufred i el Montcalm, amb un petit estany que està aguantant el calorós estiu.

Anem desfent camí el més ràpid que podem i ja som altra vegada al coll de Sotllo. És en aquest punt on ens adonem que no podrem fugir de la pluja i solament ens queda creuar els dits perquè la tempesta elèctrica no sigui massa severa: els núvols venen ràpid del vessant "francès" i no tarden gaire en creuar els tresmil i evacuar sobre nostra tot baixant per la coma d'Estats. Baixem tensos però segur, per sort sembla que els llamps no apareixen i en veiem caure algun, però lluny. Passem uns minuts poc agradables.

Finalment, quan arribem a la cabana de Sotllo, la tempesta ja ha passat. Aquest punt ens serveix també de re-agrupament, ja que en aquesta baixada sota la pluja hem agafat ritmes diferents. A la cabana ens trobem una família que s'hi estava refugiant. Tot ha quedat en un xàfec d'alta muntanya.

Tal com els núvols han arribat han marxat, i ara el cel torna a ser clar i amb un bon sol. Aprofitem per fer unes fotos de l'Estany de Sotllo, amb el Pic de l'Estany Fondo i la Pica reflectits com un mirall, espectacular!

Tenim les cames cansades, però encara ens queden vora 600 metres de desnivell a perdre. És tard i ja no vol ploure, però tampoc volem que se'ns faci fosc. Així que, al ritme que ens permeten les cames, anem baixant el barranc del Sotllo fins a refer el pas equipat en cordes per, finalment fer la darrera baixada per el refugi i fins el pàrquing.

Resum del dia: u dia llarg i cansat, amb moments de certa tensió per el temps, però que ens ha permès gaudir del Pirineu més salvatge i, el millor de tot, en una gran companyia.

Que això no pari!

Alta Ribagorça. Comaloforno

Els inicis de curs son complexes. Malgrat que a l'agost vam fer una marató de cims pirinencs, no hem pogut seguir el mateix ritme al blog. Passades ja unes setmanes, amb tot una mica al seu lloc altre vegada ja podem relatar les darreres dues ascensions de l'estiu, les més altes també.

I és que avui complim una gran fira per aquest projecte: l'ascens del primer tresmil! Que no és altre que el Comaloforno, el sostre de la comarca de l'Alta Ribagorça amb 3029 msnm, situat a l'extrem més occidental del Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici.

A més a més, sigui probablement l'ascensió més dura realitzada a data d'avui, i és que ja es diu que els tresmil no els regala ningú. Ascensió curta, pujant i baixant per el mateix camí, però amb un gran desnivell a superar i un terreny molt incòmode per avançar. Això si, gaudint com uns camells... La grandesa del Pirineu en tota la seva esplendor!

Powered by Wikiloc

La ruta s'inicia des de la Presa de Cavallers, el darrer punt on es pot arribar en cotxe de la Vall de Boí. Aparquem el cotxe al darrer aparcament, tot just a la base de la presa de la central hidroelèctrica. Ens trobem dins d'un Parc Nacional, per tant haurem de ser més respectuosos que mai amb el nostre entorn.

Iniciem l'ascensió seguint les escales i el camí en pujada que ens porten a la part superior de la presa, la qual hem de creuar. Davant nostre veiem per la vessant per on ens hem d'enfilar. Sembla impossible, però hi ha certes escletxes que ens ho permetran: els anomenats Passos de l'Ósso.

En arribar al final, agafem el camí que ressegueix l'Estany. Cal estar atents, perquè pocs metres després, entre la vegetació, parteix un camí a mà esquerra amunt. Està poc senyalitzat, però és l'única vida de pujada. En el moment de l'excursió no vam trobar cap fita.

Entre aquests blocs de roca i l'arbre surt un corriol fressat cap amunt

Comencem a ascendir ben drets i poc després trobem el primer Pas de l'Ós. Una escletxa gairebé perfecte obre un gran bloc de roca i gairebé com una escala permet superar aquest primer esglaó rocós de manera ben còmode.

Avui ens acompanya l'Andrés, que veiem superant aquest primer Pas de l'Ós, com una escala natural

Passat aquest primer Pas, seguim guanyant metres sense descans. El camí és encara per dins de bosc i avancem de manera força còmode al ritme que ens permet la pendent. Finalment arribem al segon Pas de l´Ós, que ens permetrà superar el 2n esglaó rocós. Aquest és molt curiós i una mica més tècnic, ja que es tracta d'un forat entre un altre bloc de roca. Per passar-hi cal fer un petit pas d'escalada. Es probable que haguem de passar la motxilla primer, ja que l'espai és força estret.

L'Andrés a la meitat del segon Pas de l'Ós, abans de fer el darrer esforç per sortir a dalt del bloc de roca. Ens podem ajudar amb l'esquena per pujar per el petit espai.

Un cop superat aquest 2n esglaó, deixem ja el bosc. Ens trobem a un estatge ja alpí. Se'ns obre davant nostre tot un mar de pedres i blocs rocosos de més o menys tamany que arriben a la base d'imponents parets que fan la delícia dels escaladors. No veiem encara el circ dels Besiberris i el Comaloforno.

Les fites que seguiem còmodament fins ara es tornen en petites pedres entre un mar rocós difícils d'identificar. Aquest fet ens farà alentir la marxa, ja que moltes vegades ens aturarem a comprovar el camí. També l'avenç serà ara més lent, no només perquè la pendent segueix sent molt forta, si no perquè el terreny és molt més inestable. Atenció a relliscades i torçades!

Aquest és el paisatge que predominarà a partir d'ara

El camí segueix, difós, tot seguint fites direcció al darrer Pas de l'Ós, que no es altre cosa que el coll que separa la vessant per on ascendim del circ dels Besiberris, amb un seguit de petits estanys i el barranc de la Malavesina. Proseguim l'ascens com podem, però amb el coll ben visible que intuïm.

Les parets que ens queden a la nostre esquerre en el sentit de la marxa cap al Pas de l'Ós son captivadores

Finalment arribem al coll. Hem fet 600 metres de desnivell amb Km, gairebé res! Davant nostre se'ns obren les vistes a diversos cims del Parc Nacionals i a estanys com l'Estany Negre, amb el refugi Joan Ventosa i Calvell.

Una mirada enrere de per on hem pujat

l'Estany Negre i una infinitat de cims que superen els 2600 metres

En aquest punt el camí perd una mica de desnivell. Seguim una direcció similar a la marxa que seguiem intentant resseguir les fites. Després d'uns 600 metres. Se'ns obre davant nostre el circs dels Besiberris: el Besiberri Nord just davant, i resseguin una llarga i escarpada aresta arribem al Besiberri Sud i al nostre objectiu del dia: el Comaloforno. Un bon indicador també del punt on ens trobem és un petit estany que desenvocarà al Barranc de les Malvesines, que baixa del cim del Besiberri Nord.

A la dreta del tot el cim del Besiberri Sud, a la seva esquerra el coll que el separa del Comaloforno, pic que, des d'aquesta distància, sembla pla en el seu cim. Encara ens queden 350m de desnivell ben drets

L'Andrés observant el fantàstic paisatge del Pirineu. El terreny és un mar de blocs de pedres força perdedor i incòmode per avançar

En aquest punt, i com s'observa en la fotografia, el camí torna a pujar ben dret. Fem un gir cap a l'esquerra, sempre en la direcció dels grans cims. Ara ja tenim la referència visual més enllà de les escasses i perdedores fites. Després d'uns 60 metres de desnivell, arribem a un replà on es troba l'estany gelat del Comaloforno. El cim es veu ja més proper.

l'Estant Gelat del Comalorno i el Pic que en sobresurt. Haurem de superar aquestes tarteres

El camí voreja l'estany i s'enfila per una tartera. Veiem diferents congestes de glaç, però el camí les evita. La pendent s'enfila força i algun tram és més relliscós ja que la pedra sovint és petita i força degradada, malgrat això no hi ha cap pas tècnic ni exposat.

Mirem enrere a mitja pujada. EN primer pla l'Estany Gelat del Comaloforno i un petit estanyet just a sobre. Darrere seu l'Estany Negre i grans cims del Parc d'Aigüestortes, que van quedant per sota nostre. A mà dreta sobresurt la Punta Alta de Comalesbienes, un altre 3000.

l'Andrés avançant poc a poc per aquest costerut i incòmode mar de roques. A dalt a la dreta de la foto es veu el coll que hem de conquerir

I és en aquest punt, on ens adonem que probablement no anem per el camí més senzill. Malgrat que estem seguint algunes fites, passem per trams molt descomposts que, com comprovarem a la baixada, podriem haver evitat. Abans d'arribar a el coll hem de fer algun tram força relliscós, un d'ells amb certa exposició. En aquest cas, aprofitem que l'Andrés porta una corda, arnés i uns friends per assegurar-me. No tinc un gran vertigen, però la corda em dona total seguretat.

Finalment arribem al collet. Si fessim l'aresta a la nostra ma dreta podriem coronar el Besiberri Sud. Aquesta aresta té certa complicació i exposició. A nosaltres ens queda un darrer esforç per l'aresta cap al Comaloforno.

Mirem avall per on venim. El desnivell és molt marcat!

L'aresta dels Besiberris. En primer pla el Besiberri Sud amb la congesta de neu. Al final de l'aresta: el Besiberri Nord

Cal avisar que aquest darrer tram d'aresta fins al cim del Comalorfono te un parell de trams amb certa complicació, que es podrien catalogar de grau II. Se li suma una exposició, per tant, altra vegada, la corda serà un bon aliat per a persones aprensives.

Una vegada superats aquest trams arribem al nostre objectiu, el cim del Comaloforno, sostre de l'Alta Ribagorça i primer 3000 d'aquest projecte. Estem a un dels llocs més alts del Pirineu. Les vistes son brutals: per un cantó els grans cims del Parc d'Aigüestortes. Per l'altra, el cim de l'Aneto, que no està gaire lluny. Fem unes fotos però no ens entretenim gaire que veiem uns núvols créixer i hi ha previsió de tempesta a primera hora de la tarda.

Ben clar, el cim més alt a la dreta: l'Aneto, el colós dels Pirineus

Iniciem la baixada desfent els trams de grimpada amb precaució fins al collet. Un cop al coll baixem per la llarga i pesada tartera. Ara seguim unes fites un pel més marcades que veritablement faciliten una mica el camí. Tot i així no ens estalvia d'assegurar-nos un darrer cop en un tram exposat. Finalment arribem vora els estanys ja. A peu d'una congesta de neu observem el fort desnivell baixat en poca estona.

Arribem a l'Estany Gelat i seguim avall direcció al Pas de l'Ósso. EL track no és exactament igual pujant que baixant ja que les fites estan força separades una de l'altra i avances per on vas veient més còmode en cada moment. Finalment arribem al pas que separa les dues vessants. Mica en mica seguim baixant i ja veiem l'Estany de Cavallers allà sota, vigilat per l'imponent Punta Alta de Comalesbienes.

Després d'un vertiginós descens, desfent els dos Passos de l´Ósso, arribem altre vegada a la presa i al cotxe. Ben cansats, però molt i molt satisfets d'haver conquerit aquest tresmil, amb un traçat molt exigent a nivell de desnivell i amb alguns passos tècnics que han fet més divertida l'experiència.

Salut i fins la propera!