Lluçanès. Puigdon

El 3 de maig de 2023 es va conformar oficialment la 43a comarca de Catalunya: el Lluçanès. I que aparegui una comarca nova significa que cal coronar el seu sostre comarcal. I això és el que vam fer ara fa gairebé un any i mig (disculpeu el retard), un fresc dia de març d'inici de la Primavera.

El punt més alt de la nova comarca del Lluçanès és el Puigdon: un cim de 1.207 msnm. Aquest cim pertany al municipi d'Alpens, fent gairebé frontera amb el Ripollès. De fet, la nostra ascensió es va fer des de la vessant ripollesana, ja que així ens va permetre fer una ruta circular, quelcom molt buscat en aquest projecte.

Powered by Wikiloc

Es tracta d'una ruta circular de gairebé 10 quilòmetres de llargada, amb una ascensió suau en dos trams, passant per l'escènica ermita de Sant Pere de Serrallonga i l'ascens a un 2n cim: el Puig Cornador, que malgrat ser més alt que el Puigdon pertany totalment a la comarca del Ripollès.

Un 30 de març vam matinar amb el Txema per apropar-nos fins al municipi de les Llosses. Des d'on parteix la sortida. Per arribar al punt d'inici cal agafar la carretera de Ripoll direcció a Borredà. A l'alçada de Santa Maria de les Llosses cal agafar un trencant a mà esquerra uns 200 metres, on deixarem el cotxe en un espai per diversos vehicles d'excursionistes. Estem al Pla de Capdevila.

Veurem que hi ha un espai d'aparcament a peu de la pista. Son quarts de 10 del matí i la humitat i els núvols baixos dominen un ambient fresc

La ruta inicia planera seguint la pista que creua els camps fins que ens endinsem al bosc passat un centenars de metres. Quan portem poc més de 1 Km cal estar atent ja que a mà esquerra inicia un sender en pujada. A partir d'aquí comencem a ascendir de manera suau i agradable per dins el bosc.

Abandonem la pista a mà esquerra per un corriol que ascendeix de manera suau

El corriol desemboca a una pista més ample a la vegada que sortim del bosc i la vista s'amplia, malgrat que els núvols baixos ens impedeixen veure grans vistes. Ara seguim avançant per un recorregut més pla on fins i tot perdem algun metre.

De sobte sortim del bosc i se'ns obre davant nostre un fantàstic indret: el Pla de Serrallonga. Camps de pastura ens amplien la vista i un gran mas deshabitat: Can Serrallonga de Dalt.

Vistes des del Pla de Serrallonga: el Pedraforca es deixa entreveure entre els núvols

Can Serrallonga de Dalt

Des d'aquest punt seguirem la pista una estona per poder arribar a l'ermita de Sant Pere de Serrallonga, un edifici originari del segle X enclavat en un entorn preciós a uns 1000 metres d'alçada en un altiplà que ens permet tenir una gran vista del Prepirineu i la Catalunya Central. Ens prenem el nostre temps per gaudir del seu entorn i fer un mos per recuperar forces.

Sant Pere de Serrallonga

A continuació refem al camí fins a petar de nou a Can Serrallonga de Dalt i agafem la pista per la que no hem pujat. Aquí comença la 2a part de l'ascensió al Puigdon: es tracta de gairebé un quilòmetre d'agradable pista que va guanyant metres de manera suau entre boscos i prats.

La pista desemboca a unes antenes de comunicació. Estem gairebé al cim, però per poder-hi arribar hem de superar uns quants metres per un corriol fressat i costerut. Nosaltres vam intentar pujar i baixar per dos llocs diferents, però el millor és fer-ho per el mateix.

En poca estona arribem al cim del Puigdon! Sostre comarcal del Lluçanès. És un d'aquells cims poc escènics ja que està força cobert per vegetació.

Cim del Puigdon

Baixem pel corriol ben fressat i tornem uns metres abans de les antenes. En aquest punt cal recular per la pista fins al creuament de camins d'on veníem anteriorment. Aquí cal agafar un camí planer que s'endinsa al bosc i està senyalitzat amb marques grogues. 

Aquest camí ens porta fins a la carena del Serrat de les Bruixes, on se'ns obre una àmplia vista sobre Alpens i la comarca del Lluçanès. Seguim planejament i gaudint de les vistes fins arribar al Coll de les Bruixes. Aquí inicia el darrer tram de pujada fins al Puig Cornador. Aquest cim sí que és més obert que el Puigdon. No és el millor dia, però tenim una bona panoràmica del Lluçanès i el Prepirineu.

Fem el 2n i darrer descans i ens preparem per encarar una ràpida baixada. El primer tram és força costerut, sempre marcat amb senyals grocs i en qüestió de pocs minuts el camí ens porta al Coll del Tallat: una cruïlla de pistes. Aquí cal estar atents ja que no hem de seguir cap pista, si no el camí que baixa més costerut fins a Les Llosses.

El camí per alçada de manera important, però assumible per dins d'una fantàstica fageda. Sense adonar-nos arribarem a la base del Serrat, on enllacem amb una pista que cal agafar a mà esquerra. Després de creuar un rec i en poc menys de 10 minuts arribarem de nou al punt d'inici de l'excursió.

Una fantàstica ruta que hem fet tranquil·lament i gaudint del paisatge i els indrets. Aprofitem la jornada per dinar per la comarca i visitar uns amics a la tarda que tenen una granja a la Torre d'Oristà. Un dia rodó! 

Llevant. Sa Talaia Freda

 Aprofitant el viatge hivernal a Mallorca, vam coronar el darrere sostre comarcal de l'illa. Avui ascendim el sostre de la comarca de Llevant, Sa Talaia Freda, de 562 msnmm. La comarca de Llevant és la comarca del sud-est de l'illa, probablement la comarca més desconeguda i allunyada de les aglomeracions turístiques del sud i els paisatges més salvatges de la Serra de Tramuntana.

Sa Talaia Freda

En aquesta comarca trobem les Serres de Llevant, que conformen un parc natural molt especial, gairebé desèrtic a l'hivern. Muntanyes rocoses colpejades tot l'any pel vent de llevant. Vegetació escassa i un mar a tocar.

El vessant nord de Sa Talaia Freda mira cap a la badia d'Alcúdia i és abrupta amb penya-segats i rossegueres, mentre que el vessant sud, més suau, s'inclina cap a les valls de S'Alqueria Vella. A principis de la dècada dels 90 del segle XX, sobre el seu cim es volia instal·lar un radar meteorològic, però la oposició política i social ho va impedir.

La ruta d'avui parteix ben a prop de s'Alqueria Vella, una gran finca agrícola i ramadera amb molta història. Ben a prop trobem el centre d'interpretació del Parc Natural de la Península de Llevant, lloc fins on arriba una carretera estreta i hi ha un bon pàrquing. D'allà parteixen diverses rutes. Cal destacar, també, que hi ha un refugi i una zona d'acampada al Parc que ens permet fer una ruta de 2 dies per la zona.

Powered by Wikiloc

Seguirem el sender número 13 que surt del mateix pàrquing, que ens portarà directament al cim. La idea era fer una ruta circular, enllaçant amb un altre sender senyalitzat per la baixada, però vam valorar que no era el més segur, i la ruta, en aquest cas, serà lineal pujant i baixant pel mateix lloc.

Agafem la pista asfaltada per on va el sender número 13, molt evident i ben senyalitzat en tot moment

Anem guanyant metres de manera suau per la vall que forma el Torrent des Cocons. Es tracta d'una pista asfaltada, però només hi poden passar bicicletes o agents del parc i ramaders. És un camí agradable, dins el bosc. A mà dreta , en el sentit de pujada, deixem el GR 222, direcció a les cales, i a mà esquerra la finca de s'Alqueria Vella.

El camí per on transitem s'anomena el Camí des Presos. És una carretera que van construir presos durant el franquisme per dotar de serveis aquest territori isolat.

Quan portem 1,7km de ruta hem de deixar el camí principal i agafar un corriol a mà esquerra. El trencall és molt evident ja que hi ha un senyal de la ruta 13. Observem com inicia un corriol ben fressat que travessa màquies arbustives. S'ha acabat el bosc mediterrani i les ombres.

Amb el corriol augmenta lleugerament el pendent, però segueix sent molt assequible. Aquest primer tram passem per una antiga cabana de ramaders i un tram de nova plantació fins que arribem a un collet, on trobem de nou el camí. Des d'aquest coll veiem per primera vegada el mar.

No hem de tornar a agafar però el camí des presos, si no que, trencant a mà esquerra, seguim el corriol. Cal fixar-se en les fites que senyalitzen molt bé aquest pas. Travessem una zona de vegetació baixa i creuem una porta per seguir la nostra ruta.

A partir d'aquest punt abandonem la vall per on veníem i comencem l'ascens directe a Sa Talaia Freda. El corriol està molt ben senyalitzat en tot moment amb pals de fusta i fletxes. També és molt evident el camí, ja que en tot moment veiem l'objectiu del dia davant nostre.

A mesura que guanyem alçada les vistes es van fen més àmplies. El camí puja, però no de manera exagerada i es pot fer de manera molt còmode en aquesta època. A l'estiu es pot fer més dur degut al sol i les altes temperatures.

Ens trobem una altra parella pujant el cim

La Bruna fa els darrers metres fins al cim del sostre comarcal

I finalment arribem al punt més alt de Sa Talaia Freda. Portem una estona carenejant i el vent de Llevant es deixa notar. Les vistes, però, son esplèndies. Cap al nord veiem tota la Badia d'Alcúdia, el Cap des Pinar amb la Badia d'Alcúdia darrere, el Cap de Formentor i part de la Serra de Tramuntana,

Cap a l'est observem tots els turons de les Serres d'Artà i de Llevant, Sa Talaia Moreia i es Cap Ferrutx, que desemboquen sobre un blau mediterrani

I cap al sud, direcció a Artà, un seguit d'ondulacions de tota la comarca de Llevant.

Com dèiem al inici, la idea era tornar carenejant passant pel Puig de sa Creu i enllaçant amb un camí de tornada a s'Alqueria Vella. Observem, però, que el camí passa molt proper al penya-segat, i no ho veiem segur amb el fort vent de Llevant, així que optem per desfer el camí de pujada.

I en menys de una hora ens plantem altre cop al punt d'interpretació del Parc Natural de la Península de Llevant. Ha sigut una excursió molt agradable i recomanable. Ens hem sorprès de la vellesa d'aquest espai natural, que queda una mica amagat dins altres paisatges de mar i de muntanya que ens ofereix aquesta fantàstica illa.

Fins la propera!

Pla de Mallorca. Puig de Randa

17 mesos, pensàveu que ja no tornaríem eh? Doncs no pas! El projecte avança més lent però no s'atura, això és una cosa que es cou a foc lent. I aquest gener l'hem aprofitat per anar a Mallorca i completar els dos sostres comarcals que ens faltaven.

Avui fem el sostre comarcal del Pla de Mallorca, el Puig de Randa amb 543 msnm. La comarca, eminentment plana i agrícola, en destaca un turó visible des de gran part de l'illa, sobretot per les antenes i estació meteorològica que el corona, junt el Santuari de Cura.

Powered by Wikiloc

Farem una ruta circular molt assequible per gaudir d'un bon matí. La ruta prteix de Randa, petit poblet ls peus del Puig. Des d'allà parteix una carretera, governada pels ciclistes, que ens portarà fins el cim. Nosaltres, un cop deixat el cotxe al pàrquing del poble, partim per la carretera, però ràpidament l'abandonem a mà dret per agafar un camí paral·lel.

Només sortir travessem Randa, ben agradable

El camí discórrer pel fons d'un torrent, sota pins i ascendint lleugerament. Passat poc més d'1 quilòmetre ens tornem a trobar la carretera. A partir d'aquest punt deixarem d'anar paral·lels i retallarem camí. Comencem a pujar de manera més decidida, però sempre per corriols ben marcats i ben fitats.

El sostre d'avui, amb la Bruna

En finalitzar aquest tram de pujada arribem a l'Ermita de Sant Honorat. Una petita església on actualment es fan retirs espirituals. Des d'aquí tenim bones vistes del Sud de l'Illa, tot i que avui la visibilitat no és molt clara.

Per continuar hem de seguir uns 200 metres la carretera, i a la primera corva a mà dreta, agafar el corriol que queda a la part interior, i que creuarà dues vegades més la carretera. El camí és molt evident sempre i trobem fites tot sovint.

Ala primera corva a la dreta, agafem el corriol de la part interior de la carretera

2n i darrer cop que creuem la carretera, ja veiem les antenes del cim

El final del corriol ens porta ja a peu de les antenes. En aquest punt inicia el camí de baixada per l'altra vessant. Ara, però, seguim uns metres per la carretera fins al Santuari de Cura, lloc de culte i peregrinació i on es va retirar Ramon Llull.

Recorrem el Santuari i observem les magnífiques vistes de tot el Pla de Mallorca, Es Raiguer i la Serra de Tramuntana, des de Palma a Alcúdia.

Després de fer un mos, iniciem la baixada, que serà per l'altra vessant. primer, hem de retornar fins les antenes, d'on surt un corriol de baixada. El camí torna a estar fitat i ben fresat.

Punt des d'on parteix el corriol de baixada, davant les antenes

El corriol supera per sota les Penyes del Colomer. Unes partes rocoses que son base del Monestir. El camí és força escènic i trobem un sistema de túnels excavats molt espectacular. Si anem amb llanterna, podem fer un tram del camí de baixada per dins els túnels!

Penyes del Colomer

Sistema de túnels accessibles, paral·lels al camí de baixada

Superada la part més rocosa, ens endinsem al bosc d'Albenya. Aquí la baixada és més directa, amb algún tram entre arbres que és relliscós, però no suposa cap problema. En qüestió de minuts tornem a ser a la carretera, ja prop de Randa. En aquest punt enllacem amb el corriol del torrent que va paral·lel a la carretera fins al poble altre vegada.

I amb això hem coronat un nou sostre comarcal. Una circular ben senzilla per un agradable matí d'hivern.

Fins la propera!

Moianès. Serrat de Sant Joan

Continuem avançant amb els sostres comarcals a un altre ritme, però intentant sempre trobar forats per continuar descobrint el fantàstic territori de casa nostre a través dels punts més elevats de cada comarca. El sostre d'avui es va fer en primavera. Aquest estiu no n'he pogut fer cap, però espero poder anar ampliant la col·lecció els mesos vinents.

Avui ens desplacem fins al Moianès, per ascendir el seu sostre comarcal, el Serrat de Sant Joan, de 1069 msnm. Aquest sostre probablement serà el més discutit del Principat de Catalunya. Per començar, el Moianès és la comarca més nova del territori, per tant, no està tan explorada i documentada com a comarca única, ni els seus cims consten tant a l'imaginari comú. Però, a més, si no es para atenció, la gran majoria de la població creu que el sostre comarcal és el Grony de l'Oller (1062 msnm) o, fins i tot, el Puig Rodó (1056 msnm), situats no gaire lluny del vertader sostre.

Però els mapes, ni la topografia no enganyen. El sostre comarcal, entès com a punt més elevat de la comarca és el Serrat de Sant Joan. No és un cim en si mateix, com si ho són els altres dos, sinó que és simplement el punt més elevat d'una carena, a la zona muntanyosa entre l'Estany i Collsuspina.

La idea inicial per fer aquesta ruta era fer una senzilla i bonica circular des del Coll de Nualard i tornant per Sant Cugat dels Gavadons, una bonica ermita al terme municipal de Collsuspina. La pluja i els horaris, però, ens fan escurçar la ruta. En lloc de deixar al cotxe al coll de Nualard, seguim un tram curt per la pista que hem d'agafar, fins a entrar a zona boscosa.

Powered by Wikiloc

Aparquem el cotxe i seguim la pista en molt lleuger ascens fins a un primer collet que trobem: el Collet de Boleders. Aquesta pista que ve del Coll de Nualard és molt tranquil·la. Cal parar atenció a seguir la pista correcta, ja que trobem algunes interseccions. El millor és portar el track o un mapa, perquè no hi ha senyals de referència.

Aparquem el cotxe quan entrem al bosc i seguim per la pista per on anàvem. Avui m'acompanya la Bruna

En tot moment el camí és molt agradable. Caminem entre bosc mediterrani i camps explotats per ramaders. Un mosaic paisatgístic molt agraït pels sentits i la clau de volta perquè no es produeixin grans incendis cada estiu. L'ambient humit i plujós acompanya molt bé aquest migdia de finals de març.

Sense adonar-nos arribem al Collet d'Herbaprima. En aquest punt iniciarem una petita circular per fer el cim i retornar en aquest punt. A mà dreta, en baixada, comunica una pista que permet fer una circular més gran per la zona. La situació del dia, però, no ens permet gaudir més estona d'aquest paisatge.

Arribats al Collet, seguim la pista de l'esquerra. A la dreta de la fotografia s'observa el corriol que baixa des del cim del Serrat de Sant Joan, per on baixarem més tard.

La pista segueix en ascens suau envoltat de bonics paisatges i d'arbres més densos. Ens trobem únicament a 1.000 metres d'altitud, però sovint tenim la sensació d'estar a zones d'alta muntanya del Prepirineu.

Quan arribem a l'alçada d'un dipòsit d'aigua cal deixar la pista principal i entomar una pista petita i degradada que ens portarà al nostre cim. Hi ha un indicador de fusta senyalitzant el Serrat de Sant Joan. Aquest darrer tram augmenta en pendent, però és molt curt i agradable.

En 5 minuts arribem a la carena i tan sols quedar fer els darrers metres per arribar al sostre comarcal del Moianès! El cim està molt cobert per arbres i no té gaires vistes. Únicament trobem una pedra que ens indica que hem fet cim. Entre els arbres, podem apreciar la zona més muntanyosa de la comarca, en els termes municipals de Collsuspina, Moià i l'Estany, lleugerament per sobre dels 1.000 metres d'altura.

Per iniciar la baixada, refem les passes enrere un tram fins a trobar el corriol de baixada cap al Collet d'Herbaprima, molt evident. Passats uns minuts ja veiem altre cop el coll i la pista.

Una vegada al coll, únicament cal desfer el camí fet a l'anada en direcció al Coll de Nualart. Finalitzem així una passejada curta, que ens ha permès agafar gana. Ens hem quedat amb ganes de descobrir més camins i boscos d'aquest territori, molt recomanable, sobretot en èpoques humides i fredes!