dijous, 10 d’octubre de 2019

Pallars Sobirà. Pica d'Estats

Finalment ha arribat, també el del Principat de Catalunya. Hem coronat ja més 20 sostres en aquest projecte que avança lent però segur i en el que fa 23 ja coronem el segon punt més que arribaren en aquesta història: la Pica d'Estats, sostre de la comarca del Pallars Sobirà i un dels vigilants del Pirineu amb els seus 3143 msnm.

Aprofitem aquest final d'estiu, que encara fa un bon temps a alta muntanya i no hi ha congestes de neu per a fer aquest colós. Aprofitant el final de les vacances passem el cap de setmana a la comarca del Pallars. La idea inicial era realitzra el pic en dues jornades, acampant a l'estany d'Estats per passar-hi la nit i fer l'ascens el 2n dia. Sa se sap, però, que a alta muntanya el temps és complicat i devant les previsions de tempesta elèctrica per la tarda/nit preferim matinar de valent i fer la ruta en un sol dia.

Wikiloc

Per tant, realitzarem l'ascens clàssic de la Pica d'Estats des de la vessant pallaresa. Un recorregut molt llarg, en quilometratge i temps, ja que hi ha molt desnivell a superar des del Refugi de Vallferrera. Ascendint i baixant per el mateix camí, seguint principalment marques vermelles i blanques de l'itinerari transfronterer (TRF).

Per arribar a l'inici de l'excursió hem d'arribar en cotxe fins al municipi d'Àreu, on acava l'asfalt de la vall homònima. En aquest punt agafem una pista en força mal estat que ens conduïrà ens uns 30'-40' a l'aparcament de la Molinassa. Aquest aparcament es troba a 1800 msnm, per tant el desnivell positiu a superar en un sol dia serà de vora 1400 metres. No està gens malament!

Al parquing ens acostem a un cobert amb un sostre de pissarra. Just darrere parteix un corriol amb la senyalització del TFR blanc i vermell. Seguim el sender uns metres fins enllaçar amb una pista que puja lleugerament.

Avui som colla per fer el sostre de Catalunya: l'Andrés, que també ens va acompanyar al Comaloforno, la Maria, la Queralt i la Meritxell
Després d'uns 300 metres abandonem la pista, que segueix fins al Pla de Boet, i agafem un camí a mà esquerra que creua el riu de la Noguera de la Vall Ferrera per el POnt de Boet. Una vegada creuat iniciem un corriol que ens porta en 10 minuts al refugi de Vallferrera, sempre seguint les marques del TFR.


Una vegada al refugi, el corriol comença a pujar de manera més decidida, tot fent llaçades per anar salavnt el desnivell. Estem remuntant el barranc d'Areste. Passats uns 600 metres, el camí abandona el barranc fent un gir a l'esquerra i planejant, en aquest punt canviem de vessant. Trobem un senyal metàl·lica característica de color taronja que ens indica el camí cap a la Pica. Trobem també senyals més nous, seguint sempre la direcció al Port de Sotllo o la Pica.


Una vegada superat les Pales d'Areste, aquest tram pla, ja veiem devant nostre el Barranc de Sotllo, amb el torrent de Sotllo al seu bell mig. Caldrà anar remuntant aquest barranc fins a la zona dels estanys, força més amunt. Primer de tot cal arribar al fons de la vall. En aquest punt hi ha el primer tram una mica complex, cal devallar un ressalt rocós d'uns 10 metres. La roca està força polida però hi ha unes cadenes instal·lades que ajuden a descendre de manera més còmode i segura.

El torrent i el barranc de Sotllo

L'Andrés superant aquest pas rocós per arribar al fons de la vall
Una vegada al torrent, es supera per un petit pont de fusta i inicia el camí de pujada per la seva vessant esquerra en el sentit de la marxa. Aquest primer tram puja decidit per un corriol molt evident molt ben fressat i senyalitzat com a TFR. Anem superant petites cascades que es precipiten entre les roques.



Després de superar un resalt arribem a un gran pla: el Pla de Sotllo: una torbera amb aiguamolls i terra inestable. Hi ha construïdes unes passeres de fusta per facilitar la caminada i preservar aquest ecosistema alpí tant important per la flora i fauna pirinenca.



Finalment, després de seuperar algun tram rocós amb l'ajut de les mans, però sense cap dificultat tècnica ni exposada, arribem al primed dels dos llacs: l'estany de Sotllo. Ja veiem clarament la Pica d'Estats, amb els seus dos pics germans: el Verdaguer i la Punta Gabarró, tots per sobre els 3000 metres, dominant l'entorn.

L'estany de Sotllo en primer pla, i els tres 3000, amb el característic color rosat de la pissarra i esquist, dominant l'horitzó
El camí perd una mica d'alçada fins a l'estany, que resseguim per la seva esquerra. Una vegada a l'altre cantó, el camí es torna a enfilar fins a un petit refugi cobert, que pot ser de gran utilitat en cas de mal temps. És un cabana ben petit, que permet refugiar-nos una estona, però no pas pernoctar-hi.

Vista de l'estany de Sotllo just a sobre per sobre de la cabana de Sotllo
Camí


dimecres, 25 de setembre de 2019

Alta Ribagorça. Comaloforno

Els inicis de curs son complexes. Malgrat que a l'agost vam fer una marató de cims pirinencs, no hem pogut seguir el mateix ritme al blog. Passades ja unes setmanes, amb tot una mica al seu lloc altre vegada ja podem relatar les darreres dues ascensions de l'estiu, les més altes també.

I és que avui complim una gran fira per aquest projecte: l'ascens del primer tresmil! Que no és altre que el Comaloforno, el sostre de la comarca de l'Alta Ribagorça amb 3029 msnm, situat a l'extrem més occidental del Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici.

A més a més, sigui probablement l'ascensió més dura realitzada a data d'avui, i és que ja es diu que els tresmil no els regala ningú. Ascensió curta, pujant i baixant per el mateix camí, però amb un gran desnivell a superar i un terreny molt incòmode per avançar. Això si, gaudint com uns camells... La grandesa del Pirineu en tota la seva esplendor!


Powered by Wikiloc

La ruta s'inicia des de la Presa de Cavallers, el darrer punt on es pot arribar en cotxe de la Vall de Boí. Aparquem el cotxe al darrer aparcament, tot just a la base de la presa de la central hidroelèctrica. Ens trobem dins d'un Parc Nacional, per tant haurem de ser més respectuosos que mai amb el nostre entorn.

Iniciem l'ascensió seguint les escales i el camí en pujada que ens porten a la part superior de la presa, la qual hem de creuar. Davant nostre veiem per la vessant per on ens hem d'enfilar. Sembla impossible, però hi ha certes escletxes que ens ho permetran: els anomenats Passos de l'Ósso.


En arribar al final, agafem el camí que ressegueix l'Estany. Cal estar atents, perquè pocs metres després, entre la vegetació, parteix un camí a mà esquerra amunt. Està poc senyalitzat, però és l'única vida de pujada. En el moment de l'excursió no vam trobar cap fita.

Entre aquests blocs de roca i l'arbre surt un corriol fressat cap amunt
Comencem a ascendir ben drets i poc després trobem el primer Pas de l'Ós. Una escletxa gairebé perfecte obre un gran bloc de roca i gairebé com una escala permet superar aquest primer esglaó rocós de manera ben còmode.

Avui ens acompanya l'Andrés, que veiem superant aquest primer Pas de l'Ós, com una escala natural
Passat aquest primer Pas, seguim guanyant metres sense descans. El camí és encara per dins de bosc i avancem de manera força còmode al ritme que ens permet la pendent. Finalment arribem al segon Pas de l´Ós, que ens permetrà superar el 2n esglaó rocós. Aquest és molt curiós i una mica més tècnic, ja que es tracta d'un forat entre un altre bloc de roca. Per passar-hi cal fer un petit pas d'escalada. Es probable que haguem de passar la motxilla primer, ja que l'espai és força estret.

L'Andrés a la meitat del segon Pas de l'Ós, abans de fer el darrer esforç per sortir a dalt del bloc de roca. Ens podem ajudar amb l'esquena per pujar per el petit espai.
Un cop superat aquest 2n esglaó, deixem ja el bosc. Ens trobem a un estatge ja alpí. Se'ns obre davant nostre tot un mar de pedres i blocs rocosos de més o menys tamany que arriben a la base d'imponents parets que fan la delícia dels escaladors. No veiem encara el circ dels Besiberris i el Comaloforno.

Les fites que seguiem còmodament fins ara es tornen en petites pedres entre un mar rocós difícils d'identificar. Aquest fet ens farà alentir la marxa, ja que moltes vegades ens aturarem a comprovar el camí. També l'avenç serà ara més lent, no només perquè la pendent segueix sent molt forta, si no perquè el terreny és molt més inestable. Atenció a relliscades i torçades!

Aquest és el paisatge que predominarà a partir d'ara
El camí segueix, difós, tot seguint fites direcció al darrer Pas de l'Ós, que no es altre cosa que el coll que separa la vessant per on ascendim del circ dels Besiberris, amb un seguit de petits estanys i el barranc de la Malavesina. Proseguim l'ascens com podem, però amb el coll ben visible que intuïm.


Les parets que ens queden a la nostre esquerre en el sentit de la marxa cap al Pas de l'Ós son captivadores
Finalment arribem al coll. Hem fet 600 metres de desnivell amb Km, gairebé res! Davant nostre se'ns obren les vistes a diversos cims del Parc Nacionals i a estanys com l'Estany Negre, amb el refugi Joan Ventosa i Calvell.

Una mirada enrere de per on hem pujat
l'Estany Negre i una infinitat de cims que superen els 2600 metres


En aquest punt el camí perd una mica de desnivell. Seguim una direcció similar a la marxa que seguiem intentant resseguir les fites. Després d'uns 600 metres. Se'ns obre davant nostre el circs dels Besiberris: el Besiberri Nord just davant, i resseguin una llarga i escarpada aresta arribem al Besiberri Sud i al nostre objectiu del dia: el Comaloforno. Un bon indicador també del punt on ens trobem és un petit estany que desenvocarà al Barranc de les Malvesines, que baixa del cim del Besiberri Nord.

A la dreta del tot el cim del Besiberri Sud, a la seva esquerra el coll que el separa del Comaloforno, pic que, des d'aquesta distància, sembla pla en el seu cim. Encara ens queden 350m de desnivell ben drets

L'Andrés observant el fantàstic paisatge del Pirineu. El terreny és un mar de blocs de pedres força perdedor i incòmode per avançar
En aquest punt, i com s'observa en la fotografia, el camí torna a pujar ben dret. Fem un gir cap a l'esquerra, sempre en la direcció dels grans cims. Ara ja tenim la referència visual més enllà de les escasses i perdedores fites. Després d'uns 60 metres de desnivell, arribem a un replà on es troba l'estany gelat del Comaloforno. El cim es veu ja més proper.

l'Estant Gelat del Comalorno i el Pic que en sobresurt. Haurem de superar aquestes tarteres
El camí voreja l'estany i s'enfila per una tartera. Veiem diferents congestes de glaç, però el camí les evita. La pendent s'enfila força i algun tram és més relliscós ja que la pedra sovint és petita i força degradada, malgrat això no hi ha cap pas tècnic ni exposat.

Mirem enrere a mitja pujada. EN primer pla l'Estany Gelat del Comaloforno i un petit estanyet just a sobre. Darrere seu l'Estany Negre i grans cims del Parc d'Aigüestortes, que van quedant per sota nostre. A mà dreta sobresurt la Punta Alta de Comalesbienes, un altre 3000.

l'Andrés avançant poc a poc per aquest costerut i incòmode mar de roques. A dalt a la dreta de la foto es veu el coll que hem de conquerir
I és en aquest punt, on ens adonem que probablement no anem per el camí més senzill. Malgrat que estem seguint algunes fites, passem per trams molt descomposts que, com comprovarem a la baixada, podriem haver evitat. Abans d'arribar a el coll hem de fer algun tram força relliscós, un d'ells amb certa exposició. En aquest cas, aprofitem que l'Andrés porta una corda, arnés i uns friends per assegurar-me. No tinc un gran vertigen, però la corda em dona total seguretat.

Finalment arribem al collet. Si fessim l'aresta a la nostra ma dreta podriem coronar el Besiberri Sud. Aquesta aresta té certa complicació i exposició. A nosaltres ens queda un darrer esforç per l'aresta cap al Comaloforno.

Mirem avall per on venim. El desnivell és molt marcat!

L'aresta dels Besiberris. En primer pla el Besiberri Sud amb la congesta de neu. Al final de l'aresta: el Besiberri Nord

Cal avisar que aquest darrer tram d'aresta fins al cim del Comalorfono te un parell de trams amb certa complicació, que es podrien catalogar de grau II. Se li suma una exposició, per tant, altra vegada, la corda serà un bon aliat per a persones aprensives.

Una vegada superats aquest trams arribem al nostre objectiu, el cim del Comaloforno, sostre de l'Alta Ribagorça i primer 3000 d'aquest projecte. Estem a un dels llocs més alts del Pirineu. Les vistes son brutals: per un cantó els grans cims del Parc d'Aigüestortes. Per l'altra, el cim de l'Aneto, que no està gaire lluny. Fem unes fotos però no ens entretenim gaire que veiem uns núvols créixer i hi ha previsió de tempesta a primera hora de la tarda.

Ben clar, el cim més alt a la dreta: l'Aneto, el colós dels Pirineus





Iniciem la baixada desfent els trams de grimpada amb precaució fins al collet. Un cop al coll baixem per la llarga i pesada tartera. Ara seguim unes fites un pel més marcades que veritablement faciliten una mica el camí. Tot i així no ens estalvia d'assegurar-nos un darrer cop en un tram exposat. Finalment arribem vora els estanys ja. A peu d'una congesta de neu observem el fort desnivell baixat en poca estona.



Arribem a l'Estany Gelat i seguim avall direcció al Pas de l'Ósso. EL track no és exactament igual pujant que baixant ja que les fites estan força separades una de l'altra i avances per on vas veient més còmode en cada moment. Finalment arribem al pas que separa les dues vessants. Mica en mica seguim baixant i ja veiem l'Estany de Cavallers allà sota, vigilat per l'imponent Punta Alta de Comalesbienes.


Després d'un vertiginós descens, desfent els dos Passos de l´Ósso, arribem altre vegada a la presa i al cotxe. Ben cansats, però molt i molt satisfets d'haver conquerit aquest tresmil, amb un traçat molt exigent a nivell de desnivell i amb alguns passos tècnics que han fet més divertida l'experiència.

Salut i fins la propera!

divendres, 30 d’agost de 2019

Alta Cerdanya. Carlit

El nostre 3r sostre pirinenc serà un dels grans. Anem apropant-nos als 3000, tot i que encara no hi arribem. Aprofitem una estada a la Cerdanya amb bons amics per a realitzar el cim més alt del Pirineu Oriental i de la comarca de la Cerdanya sencera. En aquest cas, el cim mes alt de la comarca política de l'Alta Cerdanya, el Carlit amb 2921 msnm.

La Cerdanya és un lloc estratègic espectacular per aproximar-se a grans ascensions mítiques dels Pirineus, i també als seus sostres. Per a ascendir el Carlit tenim dues opcions. La clàssica és fer-ho des de l'Estany de les Bulloses, accedint des de Montlluís. Aquesta ruta travessa una gran zona lacustre i és molt freqüentada per turistes, en especial al més d'agost.

Per evitar la sobrepoblació del camí, decidim ascendir el Carlit des de l'altre vessant. Més llarga i dura, però igual de bonica i molt més tranquil·la. Pujarem des de Porté passant per l'Estany Lanós. En 30 minuts arribem a Porté des de Puigcerdà, i ens caldrà seguir uns 4 km de pista asfaltada pel "Camí dels Llacs". Després de superar l'Estany de Passet, força turístic, la pista finalitza en una zona de pàrquings, allà deixem el cotxe. Farem una ruta circular fins l'Estany de Lanós. A partir d'allà, la pujada  baixada és única.


Powered by Wikiloc

Des de la mateixa zona de pàrquings, a ma esquerra de la pista asfaltada en el sentit de la circulació surt un sender ben senyalitzat. Trobem un pal que ens guia cap a l'Estany de Fonts Vives. El camí puja força recte entre bonics boscos de pi roig i pi negre. EL camí està ben fressat i senyalitzat amb marques grogues.

Avui anem amb l'Agnès. Iniciem el camí bosc amunt seguint el senyal de "Fonts Vives"
Passat poc més de 1Km veiem a la nostre dreta l'Estany de Fonts Vives. EN aquest cas, nosaltres haurem d'enllaçar amb un corriol ben marcat que segueix pujant recte un fort pendent fins a enllaçar amb el GR7. El corriol és evident i està ben marcat. També es pot veure perfectament com el GR discórrer transversal muntanya amunt per sobre de l'estany.

Estany de Fonts Vives. El deixem a sota nostre i seguim pujant cap al GR

Seguim la fita per enllaçar amb el corriol de pujada.

L'Agnès fent el darrer tram del corriol. La fot està feta ja des del GR. L'estany queda amagat a l'esquerra de la foto
Un cop al GR7 el camí es suavitza molt. L'agafem cap a la nostra dreta i, sempre en lleugera pujada, anem fent un camí molt agradable cada vegada amb millor panoràmica. Passem per diverses coves peculiars i petits torrents d'aigua. El camí és molt còmode.

Caminant pe GR amb la Vall de Porté al fons i el Pic de Fontfreda

Ja veiem al fons els grans cims del Pirineu i la Presa de Lanós, on haurem de deixar el GR

Ens trobem algunes coves pintoresques
El camí discórrer molt pla fins poc abans d'arribar a la presa. En aquest punt creuem el riu Querol, que vessa de l'Estany Lanós i augmentem lleugerament el desnivell seguint el GR per superar la presa per el seu cantó dret. En el punt de creuar el pont, a ma dreta surt un camí en baixada per l'altra vessant de la vall del riu. És el camí que farem de baixada per fer la circular. Nosaltres seguim GR amunt.

El riu Querol forma petits gorgs i cascades en aquest tram. A dalt veiem part de la estació hidroelèctrica de la Presa de Lanós

GR amunt per superar la presa per el cató dret
Un cop a l'alçada de l'Estany, sense veure'l, hi ha un encreuament de camins. El GR segueix direcció a una estructura de ciment i voreja l'Estany per el seu cantó dret. En aquest punt deixem el GR i girem a mà dreta per remuntar el curs d'un torrent direcció al Carlit. El camí està ben fressat i fitat. La primera part és més rocosa. EL camí augmenta en pendent però no te cap dificultat, trobem també punts de color verd que ens guien.




Veiem per primera vegada el nostre objectiu: el Carlit!
Anem guanyant alçada, i creuant el torrent algunes vegades per buscar sempre el camí més còmode. Cada cop se'ns obre una panoràmica més gran davant nostre del Carlit i els altres cims propers. També val la pena girar-se i veure ja l'Estany Lanós, amb els imponents cims del Puigpedrós de Lanós i la Coma d'Or darrere seu.

El Carlit a l'esquerra i el Pic de la Serra de les Xemeneies a la dreta. Al centre de la imatge el Coll dels Andorrans
Si girem el coll, la perspectiva de l'Estany de Lanós i del Puigpedrós de Lanós i la Coma d'Or, de més de 2800 metres, son espectaculars
Finalment arribem al petit Estany dels Forats, que alimenta el torrent que hem anat resseguint la pujada. En aquest punt el Carlit se'ns mostra davant nostra com una paret de vora 500 metres infranquejable. El camí s'intueix fent ziga-zaga per una costeruda tartera, cada vegada amb més desnivell. Sembla impossible de pujar-hi, però al apropar-nos-hi canvia la perspectiva,

L'Estany dels Forats i el camí d'aproximació a la canal per on pujarem al cim

El camí ja s'intueix fent ziga-zagues. Cada vegada la pendent és més forta, però no presenta cap pas complicat
La pujada no dona treva. El camí puja sense descans fent lleugeres ziga-zagues que no el suavitzen massa. EL camí està força ben fressat, de manera que el terreny que es trepitja és estable i segur. A mesura que es guanya alçada, si alguna persona és força aprensiva a les alçades pot tenir una mica de vertigen, malgrat que no hi ha cap pas complex ni exposat.


Girant el cap a mitja pujada. Això tira amunt! Les vistes, espectaculars. Com més amunt millor

El camí per la tartera agafa una canal cap a la dreta fins a un petit sortint. En aquest punt deixem la tartera i ens queden els darrers 50 metres de desnivell per un terreny més estable però un pel més exposat. No hi ha cap pas complicat i es pot fer sense problemes. Poca estona més tard arribem al collet que separa els dos cims del Carlit i és el nexe d'unió amb la ruta des de les Bulloses. Les vistes son brutals d'aquella vessant. També la munió de gent pujant és important, hem fet bona tria!

Vista de la ruta des de les Bulloses, amb tots els petits estanys i el de les Bulloses al fons de tot, el més gran
Solament queda fer els 2 cims. Primer anem al cim nord, a l'esquerra d'on veníem, més baix i accessible. Després tornem a baixar al collet i fem el cim del Carlit, el sud, amb els seus 2921 m. Cal ajudar-se de les mans en algun pas, però no és complex ni gaire exposat. Les vistes son espectaculars des del cim. Veiem des del Canigó fins a la Pica d'Estats passant pel Puigmal. Tots els Pirineu Orientals a la vista, i més.





Mengem una mica, que és hora de dinar i comencem la baixada. Anem en compte de no fer un mal pas i torçar-nos el peu. Malgrat això, la baixada es pot fer de manera força còmode i ràpida fins arribar altra vegada a l'Estany dels Forats. Seguim baixant fins a l'Estany Lanós i al pont on haurem de canviar de ruta. És en aquest punt on aprofitem per fer una parada en un dels gorgs que havíem vist a la pujada i fer un bany refrescant i de recuperació, quin plaer!


Amb energies recuperades, ens disposem a fer el darrer tram de la nostra ruta. Enlloc de creuar el riu Querol per el pont, seguim en la direcció del camí que anàvem. Amb un camí molt ben marcat i senyalitzat també amb marques grogues.

Seguim el camí a l'esquerra, per on va l'Agnès. A la dreta, on la fita, hi ha el pont que segueix el GR7
Poca estona després d'iniciar el camí passem per la Cabana dels Enginyers, un petit refugi ben equipat. El camí segueix en lleugera baixada entre boscos de pi negre. Encara passarem per un segon refugi, aquest no guardat i sense equipament abans d'arribar al tram de baixada en ziga-zaga que uneix amb la circular de l'Estany de Fonts Vives.

La cabanya dels Enginyers, un refugi ben equipat

Trobem un 2n refugi lliure

En tot moment del camí veiem a l'altra cantó de la vall el GR per on pujavem. A mesura que perdem alçada treu el cap l'Estany de Fonts Vives
Finalment arribem a unes llaçades que ens fan perdre alçada per un terreny pelat que ha patit un alau no fa gaire. EL camí desemboca a la circular que baixa de l'Estany de Fonts Vives. En aquest punt únicament hem de girar a mà esquerre i seguir el camí ben marcat amb groc en lleugera baixada uns 45' fins arribar altra vegada als pàrquings on hem deixat el cotxe.

Preciosa ruta la d'avui, llarga però que hem gaudit a ritme tranquil i ens ha permès pujar a un dels cims més icònics dels Pirineu per una vessant menys coneguda.

Seguim!