Aprofitant el viatge hivernal a Mallorca, vam coronar el darrere sostre comarcal de l'illa. Avui ascendim el sostre de la comarca de Llevant, Sa Talaia Freda, de 562 msnmm. La comarca de Llevant és la comarca del sud-est de l'illa, probablement la comarca més desconeguda i allunyada de les aglomeracions turístiques del sud i els paisatges més salvatges de la Serra de Tramuntana.
En aquesta comarca trobem les Serres de Llevant, que conformen un parc natural molt especial, gairebé desèrtic a l'hivern. Muntanyes rocoses colpejades tot l'any pel vent de llevant. Vegetació escassa i un mar a tocar.
El vessant nord de Sa Talaia Freda mira cap a la badia d'Alcúdia i és abrupta amb penya-segats i rossegueres, mentre que el vessant sud, més suau, s'inclina cap a les valls de S'Alqueria Vella. A principis de la dècada dels 90 del segle XX, sobre el seu cim es volia instal·lar un radar meteorològic, però la oposició política i social ho va impedir.
La ruta d'avui parteix ben a prop de s'Alqueria Vella, una gran finca agrícola i ramadera amb molta història. Ben a prop trobem el centre d'interpretació del Parc Natural de la Península de Llevant, lloc fins on arriba una carretera estreta i hi ha un bon pàrquing. D'allà parteixen diverses rutes. Cal destacar, també, que hi ha un refugi i una zona d'acampada al Parc que ens permet fer una ruta de 2 dies per la zona.
Seguirem el sender número 13 que surt del mateix pàrquing, que ens portarà directament al cim. La idea era fer una ruta circular, enllaçant amb un altre sender senyalitzat per la baixada, però vam valorar que no era el més segur, i la ruta, en aquest cas, serà lineal pujant i baixant pel mateix lloc.
Anem guanyant metres de manera suau per la vall que forma el Torrent des Cocons. Es tracta d'una pista asfaltada, però només hi poden passar bicicletes o agents del parc i ramaders. És un camí agradable, dins el bosc. A mà dreta , en el sentit de pujada, deixem el GR 222, direcció a les cales, i a mà esquerra la finca de s'Alqueria Vella.
El camí per on transitem s'anomena el Camí des Presos. És una carretera que van construir presos durant el franquisme per dotar de serveis aquest territori isolat.
Quan portem 1,7km de ruta hem de deixar el camí principal i agafar un corriol a mà esquerra. El trencall és molt evident ja que hi ha un senyal de la ruta 13. Observem com inicia un corriol ben fressat que travessa màquies arbustives. S'ha acabat el bosc mediterrani i les ombres.
No hem de tornar a agafar però el camí des presos, si no que, trencant a mà esquerra, seguim el corriol. Cal fixar-se en les fites que senyalitzen molt bé aquest pas. Travessem una zona de vegetació baixa i creuem una porta per seguir la nostra ruta.
A mesura que guanyem alçada les vistes es van fen més àmplies. El camí puja, però no de manera exagerada i es pot fer de manera molt còmode en aquesta època. A l'estiu es pot fer més dur degut al sol i les altes temperatures.
