Baix Llobregat, Anoia i Bages: Albarda Castellana i Miranda de Sant Jeroni

L'estrena del blog demanava un ascens especial i així ha sigut. Primer perquè el primer sostre comarcal a coronar ha sigut el de la meva comarca, el Baix Llobregat, el cim de l'Albarda Castellana (1.167,3m). A més a més, però, hem aprofitat la sortida per a un altres sostre comarcal ben proper que ho és, alhora, de dues comarques, parlem de la Miranda de Sant Jeroni (1.236m), cim més alt del Massís de Montserrat i de les comarques de l'Anoia i del Bages.

Brutal manera d'iniciar aquest blog fent un 3 en 1 d'una bellesa i una qualitat escènica difícil de trobar en el nostre país. A continuació us mostro la ruta i els detalls tècnics de la ruta, així com l'enllaç al track per a si el voleu seguir amb més detall o descarregar-lo per a futures ocasions.

Powered by Wikiloc

Track wikiloc

La jornada començava al gran aparcament del restaurant de la Vinya Nova, al Bruc. Si arriba fàcilment amb cotxe per la A-2 i amb una mica de Google Maps hi arribem fàcil, a més a més està ben senyalitzat ja que és un lloc popular d'inici d'excursions i escalades.

D'inici cal agafar la pista direcció coll del Bruc, paral·lela a les parets del Massís uns 200 metres, fins que un petit PR (marques grogues i blanques) s'endinsa al bosc a mà dreta

Corriol (PR) que s'endinsa al bosc a ma dreta de la pista

Planegem uns 500 metres per un bosc molt agradable fins a petar a la pista o ens tribàvem. En aquest encreuament, a mà dreta, s'inicia el Camí dels Francesos, el fort camí de pujada que ens portarà al vell mig del massís. El camí s'inicia amb una tanca de fusta i un plafó indicatiu de flora i fauna.

Enllacem amb la pista i, sense arribar a trepitjar-la ens desviem a la dreta on s'aprecia la tanca de fusta que dona inici al Camí dels Francesos

El camí puja, puja, no para de pujar per fortes pendents, però sempre entre arbres que amenitzen la pujada. El camí no té dificultats tècniques, sols demana unes cames fortes ja que el desnivell a superar és considerable amb poc temps. El camí de bosc es va alternant amb parts més rocoses on caldrà avançar, a vegades, amb l'ajut de les mans, i amb espectaculars balcons que ens mostren les vistes del Bruc, Collbató i el Penedès.

Passat mig camí de pujada el paisatge canvia completament, deixem enrere les vistes de la Canal per on pujaven i se'ns mostren davant nostre, imponents, les primeres agulles i cims calcaris amb les formes capritxoses de Montserrat. Evitaré identificar molts noms de les agulles perquè la opció a errar és molt elevada.

Finalment acaba la forta pujada i arribem al Coll de les Pinasses: una cruïlla de camins que ens porta als 2 cims protagonistes del d'a d'avui: a mà dreta arribem al Cim de l'Albarda Castellana i a mà esquerra a la Miranda de Sant Jeroni. Encara surt un tercer camí, que s'endinsa al bosc en baixada que connecta amb el camí nou de Sant Jeroni. Després de saludar una parella d'alemanya que havien plantat una tenda al coll, agafem el camí a la dreta que ens porta al primer cim.

Coll de les Pinasses. A mà dreta surt el camí que ens porta al cim de l'Albarda Castellana

El cim és a tan sols 200 metres. Per arribar-hi cal seguir unes marques blaves pintades sobre la roca. Les dificultats tècniques són baixes, però és cert que cal fer un flanqueig de uns 3 metres, sobre roca amb bons llocs on col·locar els peus, i superar una roca de 3 metres amb l'ajut d'una corda. Que ningú s'espanti! El risc de caure és mínim i, en cas d'una molt improbable relliscada, el terra és a prop. Cap mena de perill pels que, com jo, no els hi agraden les alçades.

Un cop superats aquests dos divertits passos, arribem al cim de l'Albarda Castellana, de 1.167,3 metres i sostre del Baix Llobregat. El fet que sigui un cim poc conegut i que no s'hi accedeixi mitjançant escales li donen un plus de bellesa i gratificació. Vistes espectaculars en un cim pla i allargat.

Fem constar a una llibreta dins la capsa metàl·lica la data de l'ascensió i una mica de publicitat del blog i l'instagram (@sostresppcc). Després d'un glop d'aigua, desfem el camí fins el Coll de les Pinasses  seguim tot recte direcció Sant Jeroni. Poc després de passar pel coll girem el cap enrere i observem d'on venim: quin cim tant maco (d'acord, potser el fet que sigui el sostre de la meva comarca fa que exageri una mica)!

Després d'uns metres entre bosc sortim a la passera asfaltada del Camí nou de Sant Jeroni que ens durà, després de moltes escales, al mirador que corona el cim de la Miranda de Sant Jeroni, sostre de les comarques de l'Anoia i el Bages i sostre del Massís de Montserrat amb els seus imponents 1.236 metres. Les vistes des del cim son, senzillament, espectaculars. una visió de 360º des d'on s'albiren les capitals comarcals: Igualada i Manresa, així com el Penedès al complert, la Mola i gran part de les agulles del Massís, i això que avui hi havia calitja.

Un cop fet cim, desfem el caminet asfaltat i seguim avall el camí que ens condueix fins a l'ermita de Sant Jeroni. La baixada no té pèrdua: cal seguir les indicacions del camí nou direcció al Monestir. A partir de l'ermita cal parar atenció dels trencalls que surten. Primer en trobarem un a ma dreta que puja fins al Coll de les Pinasses i enllaça amb el Camí dels Francesos, per on em pujat. Seguim avall creuant-nos amb força gent, la majoria estrangers i amb sabates poc adequades per el terreny pedrós montserratí.

Més avall, a ma esquerra surt un trencall que ens porta al monestir per el Pla dels Ocells, l'obviem també i seguim recte. Tot aquest tram de camí ens mostra el "rovell" de Montserrat: agulles i agulles on albirem alguns escaladors atrevits. Aquí si que em llanço a la piscina: i és que el Cavall Bernat és molt reconeixible!

El Cavall Bernat, agulla icònica del Massís de Montserrat, amb dos escaladors, de color blanc, a les seves parets

A la 3a va la vençuda. Al tercer trencall que trobem és el que cal agafar. Atenció! No està senyalitzat amb cap marca, però trobem una fita de pedra i un caminet que surt amb pujada: és l'aproximació al Camí del Pont

Després de la petita pujada, ràpidament tira cap avall amb una forta pendent. Anirem perdent desnivell de manera ràpida (igual que en guanyàvem a la pujada) per un camí ben fressat però no tan ben senyalitzat. Cal estar atents ja que moltes vegades cal guiar-se per la intuïció: sols hi ha un camí clar i és aquell. Existeixen marques blanques, però aquestes, sobretot a l'inici del camí, es troben mig esborrades i es poden confondre amb liquens o pedres. Per sort trobem també fites que ens van ajudant.

El camí circula paral·lel a la Canal Fosca. El camí és relliscós a vegades a causa de la pedra solta, però no comporta cap dificultat tècnica. Anem perdent desnivell entre arbres, mirant enrere sovint apreciant les parets que ens envolten i hem deixat enrere. La sortida encara ens ofereix una darrera sorpresa, i és que ja arribant al final de la baixada, a ma dreta i ha un petit trencall marcat amb una fita que baixa fins al torrent per arribar a El Pont: un bloc gegant de pedra col·locat al mig de la canal que forma una magnífica finestra. Val la pena descendir aquests 30 metres, seguint marques vermelles fins al punt

El camí surt a ma dreta, en fort pendent senyalitzat amb una fita i marques vermelles

El Pont. Lloc tranquil i màgic en una zona molt poc transitada de Montserrat

Després de fer un entrepà, que hi havia gana, tornem al camí i acabem de fer la baixada. Atenció al final que cal agafar un trencall a ma dreta per creuar el torrent i arribar al pàrquing. El camí segueix pla endavant i hem d'agafar un camí ben marcat a ma dreta.

Aquest camí ens porta fins a la llera del torrent, que seguirem uns 100 metres fins, altre vegada, agafar un camí que surt a ma dreta en lleugera pujada. pocs metres després arribem a un encreuament de camins on veiem les reixes negres del restaurant, sols cal agafar la pista a ma esquerra en baixada que ens porta al pàrquing d'on hem sortit.

Matí rodó per a realitzar 3 sostres comarcals d'una tacada, millor impossible!